Drogues i pantalles: tenen similituds?

La diferència més curiosa que hi ha entre ambdues pràctiques és: mentre que ningú s’oposa a l’utilitat i l’ús de les pantalles, amb les drogues ens passa tot el contrari, són prescindibles i la majoria estan en desacord  amb el seu ús. Per això el pare o la tieta o el cosí o la professora sempre treuen aquest clàssic pantallístic: “No són ni bones ni dolentes, depèn de com s’emprin”. Però mai ho diuen sobre les drogues (les il·legals, perdó!); segur que no és el mateix?

I també se semblen molt en la postura que podem prendre a casa sobre elles; hem de qüestionar els usos de drogues i els de pantalles que fan els joves i les nostres filles, però el nostre (com a adults), no. A casa viuen més teles que éssers humans. Però  “el meu nen no sap estar sense la DS o la PSP”. Ara bé, “ell es gasta tota la paga en el mòbil però nen, agafa’l per si passa alguna cosa”.

I ves per on que després de l’anunci “Sigues tu anti-droga” ve l’“Opera’t un pit i un llavi” de Corporación Antiètica. I aquí no ha passat res. I ves per on que sempre preferirem als joves “sols” en una pantalla perquè -com callen i no es barregen- “deixen de molestar”. I ves per on que tot casal de joves té a l’entrada una sala amb ordinadors. Serà per a què  no fumin porros a la porta (un dels conflictes més interessants per treballar que havia antany), es morregin al passadís o vulguin un programa participatiu de veritat i no de façana?.

Les drogues són un negoci bèstia (les legals i les que no ho són), però també les pantalles. Els jocs de consola mouen ja més pasta que les pel·lis de Jólibut. En canvi “que ningú toqui la televisió”, que el pitjor terratrèmol és el que té l’epicentre en el poder econòmic (les empreses de les publicitats) i polític (mestria de l’ensinistrament en la passivocràcia). I què passa amb el Messenger? Doncs que està controlat per una de les persones més riques del món (la més rica dirigeix des de Mèxic un negoci de mòbils).

Com la tendència és “a menys drogues i més pantalles, a menys qualitat humana i més trastos electrònics” (entelèquia: si la pantalla és plana, com és l’escefalograma?), “a menys comunitat –ciutadania– i més consumisme de mirar (el joc en xarxa, la consola de videojoc, la tele al bar i al transport públic, la web 2.0 tipus Facebook, i l’avia el brain trainning)”, deixem que hi hagi antipantalles. Igual que també hi ha antidrogues (de les drogues que no prenen elles o ells, perdó!). Que convisquin els que qüestionen aquests aparells entre nosaltres, que ens parlin i escriguin (com també es publiquen les flipades dels apologetes de les pantalles tipus Manuel Castells), i que ens recordin que la majoria d’aquest món viu al marge en economies de subsistències que estan sent arrasades per transnacionals sense escrúpols.

I per acabar una mica d’optimisme. Comencen a haver cosetes maques com una proposta didàctica atrevida que està treballant l’Associació PDS en la que es compara els mamoneos del negoci de la cocaïna amb els del coltan per a fer els mòbils. O la web http://elpep.info per a joves jovenets que tracta drogues i també pantalles.

Temps era temps que un preventòleg d’aquells de drogues i salut ens va regalar una samarreta il·lustrada a mà amb el suggeriment Obre els ulls, apaga la tele. I ens ho vàrem creure. En la ronda final d’un taller sobre pantalles amb mares i pares, quan un home va dir “Jo penso que la televisió té coses bones” li vàrem contestar “Té raó; té un botó per apagar-la”. Prendria alguna droga (química o pantàllica) per oblidar la xerrada?

Educació per a l'Acció Crítica
http://edpac.cat